Un home poderós porta el seu enemic polític número 1 als tribunals. L’acusa d’haver-lo difamat per perjudicar la seva imatge, però més enllà de l’acusació hi ha un objectiu: enfonsar-lo i extingir d’una vegada per totes la seva carrera política. L’acusat, però, aconsegueix girar la situació com un mitjó. Presentant-se ell mateix com a víctima d’una manipulació orquestrada en contra seva, guanya el judici, recupera la popularitat perduda i, al final del procés, amenaça el futur polític d’aquell home poderós que un dia el va voler enfonsar.

Aquesta història no és la trama de cap pel·lícula ni de cap novel·la de ficció, és una història que ha ocupat les portades dels diaris i dels telenotícies francesos durant els darrers mesos. Presentem els protagonistes: l’home poderós es diu Nicolas Sarkozy i és el president de França, i l’antic enemic reconvertit en amenaça és Dominique de Villepin, ex primer ministre, extitular de diverses carteres del govern i famós per la seva oposició a la guerra de l’Iraq. Tots dos eren, fins fa poc, destacats líders del partit francès de centredreta, la Unió per un Moviment Popular (UMP).

El cas Clearstream, que els va enfrontar als jutjats, va ser un dels episodis més destacats de la seva rivalitat històrica. En un principi, Sarkozy es va presentar com la víctima de tota la història, acusant Villepin de joc brut contra ell. Sembla que hauria fet gestions per aconseguir que Villepin hagués d’anar al judici i seure al banc dels acusats com un delinqüent. Però aquest va saber rentabilitzar la seva aparença diària davant de les càmeres.

El político de porte noble y atractivo, de ademanes aristocráticos, tuvo días memorables en el juicio, en el que hizo recordar al convincente orador y al astuto comunicador de otras épocas: el primer día, cuando toda Francia miraba hacia la sala del tribunal donde se iba a desarrollar el juicio, Villepin se arrimó a la muralla de cámaras de televisión para denunciar el “encarnizamiento” de Sarkozy (“yo estoy aquí por él”, dijo), reservarse la primera plana de todos los periódicos del día siguiente y ganar así en un minuto el primer asalto de un combate que aún no había comenzado y que iba a durar un mes. (El País, 25-10-09)

Al final, el tribunal va absoldre Villepin:

El tribunal no ha encontrado pruebas de que el dirigente político intentara desacreditar en 2004 con documentos falsos a su compañero de Gobierno durante años y enemigo declarado en su propio terreno electoral, Nicolas Sarkozy, actual presidente de la República. De este modo, el elegante, carismático y culto ex diplomático Villepin, amante de la poesía, de la historia y de sí mismo, no sólo no tendrá que ir a la cárcel ni pagar una humillante multa de 45.000 euros, sino que pasa, en un solo día, de ser un aspirante al olvido a convertirse de nuevo en un adversario potente de su rival de siempre, Sarkozy, en las elecciones presidenciales de 2012. (El País, 29-01-10)

El Fiscal de París va decidir recórrer la sentència, cosa que, segons Villepin, era una maniobra de Sarkozy per sortir-se amb la seva:

“Un hombre, Nicolas Sarkozy, ha decidido perseverar en el ensañamiento y en el odio”, aseguró Villepin (El País, 30-01-10)

El darrer capítol de la història –però no pas l’últim- va tenir lloc fa pocs dies, en plena ressaca de les eleccions regionals que han suposat una sonada derrota de la UMP i el qüestionament del lideratge de Sarkozy dins del seu propi partit. En aquest context, Villepin va anunciar la creació d’un nou “moviment polític independent” i “obert a tots” amb el qual recorrerà a les eleccions presidencials de 2012. Referint-se a l’acció de govern de Sarkozy com a “fracàs d’una estratègia i d’una política”, Villepin amenaça ara amb fer ombra a qui el va voler enfonsar.

(fet per al blog d’A Portada)