'Feisbuc' és el gran somni dels totalitarismes. Abans havien d’imposar el confessionari amb l’amenaça de l’infern; ara ja no calen ni amenaces: en comptes del confessionari van a la plaça del poble a explicar-ho contents.
Serrano, Jordi (2011, 15 de juny). “Facebook i els fòbics socials”. Visca el rei Ludd! Recuperat el 30 d’agost de 2012. Podeu llegir l’article sencer al blog.

Què n’ha de fer, una marca, dels “social media”?

Consumers are seeking ways to transfer their digital interactions into something tangible. Businesses, big and small, will find ways to not only cultivate social media audiences but weave their brands into the daily lives of consumers. Your business should aim to empower them, excite them, inspire them, and enable them to engage with your brand in a relevant, new and useful way that adds to their real-world experience.

Text complet a 6 Ways Brands are Using Social Media For Real-World Action, hi he arribat gràcies a la rser.

Això són només les conclusions, al text original hi ha sis bons exemples!

No m’havia plantejat mai que les xarxes socials poguessin tenir alguna relació amb el bricolatge. Aquest article que enllaço (gràcies, de nou, a la roser) explica aquesta relació i dóna algunes claus sobre què és allò que mou la gent a entrar en una xarxa social o a compartir coses a internet.

Per mi, aquestes motivacions són el gran “quid” de la qüestió. Des de fa un temps està molt de moda entre diversos tipus d’organitzacions (empreses, però també iniciatives socials, ONGs, institucions culturals, etc.) tenir un perfil en alguna xarxa social, sobretot Facebook o Twitter. Però des del meu punt de vista, a la majoria els costa molt rentabilitzar aquesta presència a les xarxes, aquest “jo també sóc 2.0”, a nivell de notorietat o fidelització del públic, per no parlar ja, evidentment, de beneficis econòmics.

Entendre quins motius -psicològics, emocionals, de comportament, etc.- hi ha al darrere de tot plegat serà imprescindible per poder treure tot el suc d’aquesta “interacció” que se suposa que és tan útil, però que de vegades costa de creure.

Señora Montiel, le ruego que mantenga inactivo su twitter.

No, Sara Montiel no té twitter -que sapiguem-. La frase la va dir la presidenta de la comissió d’investigació d’espionatge a la Comunitat de Madrid, Rosa Posada, a la diputada d’IU Reyes Montiel, durant una sessió de l’Assemblea de Madrid, que la diputada retransmetia a través del seu twitter.

Ho recull El País en un article, on també diu que els diputats madrilenys s’apunten al carro de les xarxes socials mentre les webs de moltes organitzacions, com la de la mateixa Assemblea, continuen amb grans deficiències.

Mentrestant, la “moda” d’utilitzar internet per fer política ja no és només cosa de l’Obama i d’administracions autonòmiques, també s’estén als ajuntaments. És una bona eina per gabinets de comunicació amb poc pressupost (ejem). Molts regidors ja tenen blogs i fan servir el facebook, i tot fa pensar que l’ús de les xarxes socials per fer política local prendrà encara més importància de cara a les municipals del 2011.